Ahir, amb el castell de Focs, es va acabar la festa major. Encarem cap a la tardor. Ara, en un moment més tranquil, pot ser un bon moment per rellegir el text que, conjuntament amb la Colla dels Gegants i amb la Colla del Diables, vam publicar al programa general de la Festa Major que edita la Coordinadora d’Entitats del Poblenou. Aquí us el deixem:
Fossilització de la Cultura popular: perill de mort.
Partim de la idea que la “Cultura Popular” ha de ser viva i, per tant, canviant. Si no és així, no és “Cultura Popular” és una altra cosa, pot ser tradició, protocol institucional, litúrgia… Que, fins i tot, pot tenir un arrelament popular però, que ja haurà perdut tot el potencial creatiu que la Cultura Popular porta implícit.
Aquest potencial creatiu de la Cultura Popular prové justament del fet de saber que no s’és deutor de res, només de “nosaltres” mateixos. Prové de la certesa que podem fer ús de tot allò que tenim a l’abast per crear alguna cosa nova, que s’adapti a les necessitats, i a les possibilitats, de la comunitat que la genera i aquesta actitud portarà de segur a la innovació, a la hibridació… que mantindrà viva la Cultura Popular. En aquesta hibridació segur que hi trobaran, també, el seu lloc rituals manllevats de “manifestacions festives oficials” ja que formalment responen a llenguatges que són comprensibles per a tothom però, se’ls donaran nous significats i noves finalitats. I, alhora, hi podrem trobar elements que poden provenir de la Cultura de Masses o de propostes artístiques experimentals. I, naturalment, hi trobarem els elements d’altres manifestacions de la nostra Cultura Popular, ja que són els que tenim més a l’abast.
De bones intencions l’infern n’és empedrat.
Buscar el reconeixement oficial de la cultura popular a portat a situacions perverses. Imagineu que algú, un col·lectiu o una associació, intenti canviar alguna d’aquestes manifestacions que els últims anys han estat declarades “patrimoni immaterial de la humanitat”. Un cop assolit l’estatus, ningú voldrà fer-hi cap canvi i tothom estarà d’acord en que caldrà preservar-la. No cal ni pensar com ho tindrà de difícil qui vulgui inventar o mantenir alguna manifestació festiva que no hagi estat reconeguda per les institucions.
Si a aquesta actitud “preservacionista” hi afegim que, cada cop més, l’àmbit legal que s’aplica a les activitats recreatives al carrer és cada cop més exigent: permisos, plans d’autoprotecció, assegurances, serveis preventius ( ambulàncies, bombers, controladors d’accés, etc. ) tot això, fora del paraigües del poder, es fa molt difícil de poder assumir.
El perill d’acabar en un museu
La fossilització d’un esser viu implica la seva mort. Amb el pas del temps, allò que havia estat matèria orgànica viva esdevé pedra. Es manté la forma d’allò que havia estat però, ja no té cap futur més enllà de l’oblit entre capes geològiques o la contemplació del públic en un museu.
Cal vigilar, ja que un procés semblant pot ser el que s’acabi imposant en algunes
manifestacions del que va ser la “Cultura Popular” ara fa trenta o quaranta anys.
La Cultura Popular ha de poder ser petita, fràgil, canviant, renovadora. La Cultura Popular s’ha de poder fer gran sense aprovacions del Ple Municipal, ni resolucions de comissions, ni estudis etnogràfics. Els estudis etnogràfics els podrà fer qui en tingui ganes, d’aquí tres-cents anys, si avui nosaltres som capaços de mantenir viu aquest patrimoni efímer que ens vam saber crear a partir de la necessitat d’existir.
Probablement les institucions no puguin estar a l’alçada d’aquestes necessitats, la seva lògica és una altra. Per això, cal seguir creant, inventant, copiant si cal, adaptant… malgrat tot.
 |
| Fotografia d’Òscar Garcia Candela |
